martes, 7 de junio de 2016

COMENTARI DE TEXT: COSES DE LA PROVIDÈNCIA

L'autor del conte «Coses de la providència» és Pere Calders i Rossinyol, un dels escriptors catalans més populars del segle XX, també va destacar com a contista i dibuixant. Va néixer 29 de setembre de 1912, era fill de l'escriptor i traductor Vicenç Calders i Arús. Calders va viure tota la seva infantesa a Sant Cugat del Vallès. El 1920 va anar a viure a la ciutat de Barcelona. Allà va estudiar a l'Escola Superior de Belles Arts. Més tard va treballar com a dibuixant i col·laborador a "El Diario Mercantil", a la revista "L'esquella de la Torratxa", i al diari "l'Avui" (on va publicar el seu primer conte). Després de la Guerra Civil Espanyola, on Calders va combatre pel bàndol republicà, es va exiliar a Mèxic i hi va viure vint-i-tres anys de la seva vida. Amb els contes escrits durant els seus primers anys d'exili va confeccionar un recull anomenat Cròniques de la veritat oculta, el seu llibre més conegut, amb el qual va guanyar el Premi Víctor Català de 1954.

El relat parla d'un home que es va aixecar un matí molt content, ja que feia temps que no tenia preocupacions, era jove i portava una vida més o menys perfecte per les seves aspiracions, així que va decidir vestir-se i anar a donar una volta, ja que aquell dia estrenava bigoti. Tothom el mirava i li dedicava un somriure. En tornar a casa, s’adona que s’ha oblidat les claus, truca perquè l’obri la seva serventa, però li obre la porta un senyor que porta la mateixa roba que ell, i no el coneix, l'Ernest. Tot confós, es troba una família vivint a casa seva, i ell no sap com dir que la casa on estan és la seva. Al principi pensen que està boig, però després el pare creu que és un pretendent de la seva filla, la Clara, i el convida a dinar. Els torna a dir que la casa és seva i que no sap per què ells hi son i per què no hi havia la seva serventa, llavors el pare li explica una història que li havia passat quan era jove, i li diu que és semblant al que li està passant al jove. En totes dues anècdotes la Providència fica al davant una vida futura de la qual no poden escapar. Al final, el protagonista es casa amb la Clara i no sap on ha anat a parar la Irene.

El text es divideix en tres parts: la introducció, el nus i el desenllaç. La introducció va des del principi del relat fins a «la serventa vella que tenia cura de mi, m’obriria.», ja que ens presenten el protagonista, com són i el caràcter que tenen. També ens introdueix el problema que desencadenarà la història. El nus va des de «Vaig trucar, i sabeu qui va obrir-me?» fins a «una mirada que volia dir que comprenia el meu cas.», ja que és la part on es desenvolupen els fets i on expliquen les aventures i desventures dels personatges, en aquest cas com el protagonista afronta que a casa seva hi ha una família que sembla que portin vivint allà tota la vida. I finalment, el desenllaç va des de «L’afer va seguir el seu curs, inexorablement.» fins al final del conte, ja que es dóna la solució i el final de la història, és a dir, es resol el problema. En aquest cas el protagonista explica que es va casar amb la Clara i que no sap que ha sigut de la Irene.

Pel que fa al punt de vista del narrador del conte, està en primera persona, és el mateix personatge qui ens explica tot el que li està passant.

El llenguatge que es fa servir per explicar el relat és irònic i humorístic. Al començament del conte, és a dir a la introducció, s'utilitza un registre literari i poètic, fent servir descripcions del paisatge i del seu estat d'ànim.
El tema central podria ser les males jugades del destí. En aquest conte també predomina l’absurd, quan el protagonista afirma que el carrer guanya amb la seva presència, quan diu que encomana als altres la seva alegria, ja que també somriuen, i en el moment en què un home que no coneix obre la porta de casa seva. A més, l’absurd apareix quan la Clara pensa que les paraules que diu en un moment donat el protagonista formen part d’un anunci o que és una endevinalla americana. Els fets sobrenaturals apareixen quan l’actual amo de la casa explica al protagonista una història semblant a la seva, en què comprava una barra de gel, se la posava al clatell i com porta aquest gel a una casa que no n’havia demanat. També apareix en el fet que la Irene, la serventa del protagonista, desapareix. . Finalment, també es parla del destí quan es diu que la Providència no deixa gaires alternatives per triar, ja que el protagonista, desorientat, accepta casar-se amb la filla de l'Ernest perquè tampoc té on anar.

Les característiques pròpies del conte «Coses de la providència» són la fantasia, l’humor , la ironia i la confusió entre la realitat i la ficció. Es fan servir elements irònics i humorístics, com el fet d'estrenar bigoti, que li obri la porta un senyor amb la seva bata, el fet que el primer que faci en veure la Clara sigui tapar-se el bigoti i la desaparició de la Irene.

El registre utilitzar és un registre culte i en tot moment el protagonista es mostra educat i utilitzant el tractament de vostè. També hi ha paraules que ja no es fan servir, com per exemple: esquitllentes, clarivident, capgirells, foll, esma, basa i filigranes.

Per acabar, m'ha agradat perquè és un conte breu que es llegeix ràpidament, i perquè té un to humorístic i fantàstic. Els fets estranys i el que sembla impossible que passi mai són els temes principals del conte. L'autor vol confondre al lector barrejant la realitat amb la ficció, i ho aconsegueix mitjançant la desaparició de la Irene, els rebuts del lloguer i el sorprenent final, ja que m'esperava que resolguessin el problema, en canvi el protagonista deixa que destí el guiï i es casa amb la Clara.

miércoles, 11 de mayo de 2016

COBREN MASSA ELS ESPORTISTES D'ÈLIT?

Un dels temes que més curiositat em causen i que més em posen nerviosa, són els sous d'alguns esportistes d'èlit, ja que són excessivament alts, desmerescuts i, comparats amb qualsevol altre ofici, injustos.

Dic que són excessivament alts perquè segons un rànquing que he trobat per Internet, l'esportista d'èlit millor pagat és Floyd Mayweather, un boxejador que té un salari anual d'uns 300 milions de dòlars. Darrere seu hi ha un altre boxejador, i en tercer i quart lloc els jugadors de futbol, Crisitano Ronaldo i Lionel Messi, amb un salari d'uns 80 milions de dòlars a l'any. Centrant-me en el tema de la boxa, crec que guanyar 300 milions de dòlars per donar cops de puny fins a destrossar el teu rival demostrant que ets més fort, és malgastar els diners en ximpleries. I amb això no estic dient que la boxa sigui una ximpleria, però la xifra de diners que guanyen alguns boxejadors, sí. I el mateix passa amb el futbol, el bàsquet o el tenis.

Quan dic que els sous d'aquests esportistes són desmerescuts, em refereixo a què, comparats amb altres oficis que poden ser més útils i necessaris per al bé comú (com per exemple un metge, un bomber o un professor), estan massa sobrevalorats, ja que guanyen moltíssim més. Resumint, la seva feina, més que res, serveix per entretenir la gent i no és pas imprescindible per a la societat.

I quan dic que són injustos, penso en aquelles persones que posen el mateix esforç i dedicació per fer el que els agrada, com aquests esportistes, però no tenen els mateixos beneficis econòmics per la simple raó de què, el que volen fer no entreté al públic o no és comercial, i per tant, no genera diners.
Per altra banda, una qüestió que m'enfada moltíssim és que amb tots els nens sense un plat al dia per menjar ni un lloc on dormir calents i segurs, es malgastin tants diners en aquestes persones quan es podrien utilitzar per una altra finalitat.

«Els futbolistes vivim una vida irreal. Després de la meva lesió vaig tornar la vida real, a pagar un cafè, a tocar monedes» Segons aquesta declaració que fa Victor Valdés, explica que quan va deixar el futbol va poder tornar a viure, sense una càmera vigilant els seus moviments i amb els petits plaers de la vida, com pot ser anar al supermercat amb la seva família. Amb aquesta confessió de Valdés, arribo a la conclusió de què els diners no et donen la felicitat i que aquests esportistes reben una gran pressió tant del públic com de la premsa.


Finalment, arribo a la conclusió que els esportistes d'èlit estan sobrevalorats i que si es repartissin els diners més justament, potser les coses anirien millor. És veritat que són ídols de moltes persones i que fan feliços molta gent, però això no significa que hagin de ser econòmicament més beneficiades que els altres. Al cap i a la fi la seva feina és com qualsevol altra.

ÀNIMES SEPARADES

Tinc la carta sobre les cuixes, la miro de tant en tant per entretenir-me en alguna cosa, i oblidar que estic en el seient 21B d'un avió, i que tinc pànic als avions. Però el motiu d'aquest sacrifici val la pena, l'últim desig de qui ha sigut l'amor de la meva vida. Retinc les llàgrimes, no vull tornar a plorar, haig de continuar endavant, és el que ell faria.

L'avió està a punt d'aterrar, obro la carta que em va donar en Pietro agonitzant en els meus braços abans d'anar-se'n i deixar-me sola en aquest món: «Laia, fes-me un últim favor, quan jo hagi mort, vés a Roma, al lloc exacte on ens vam conèixer, hi ha moltes coses del meu passat que no saps i crec que això és el mínim que et mereixes. I fes-me un altre favor, no et derroquis, recorda que sempre estaré present dins teu.» Tanco la carta i la fico al sobre, en Pietro va morir de leucèmia fa un mes, i després d'acabar amb totes les gestions de l'enterrament, estic aquí, a Roma, complint amb el seu desig i intentant descobrir quin és aquest passat del qual no em va parlar mai.

Em disposo a baixar de l'avió, agafo el meu equipatge i marxo cap a l'hotel que he reservat, el mateix en què vaig estar fa cinc anys, quan vaig conèixer en Pietro. Pel camí passo per la Piazza Venezia i recordo com en Pietro m'explicava amb èmfasi la història d'aquell monument nacional dedicat a Víctor Manuel II, el primer rei d'Itàlia després de la seva unificació. Era un magnífic historiador, el millor que conec i l'únic, tota aquella passió i admiració que posava en contar les diferents històries i llegendes, no deixaven a ningú indiferent. Absorta en els meus pensaments, m'adono que ja he arribat a l'hotel i que necessito descansar després d'un dia tan esgotador i ple de fortes emocions.

Em banyo i caic en el llit pensant en la meva vida, sempre ha sigut una mica caòtica malgrat haver viscut en una família molt ben acomodada. A l'edat dels setze anys, els meus pares em van dir que era adoptada i que la meva mare biològica m'havia abandonat a la porta d'un orfenat. No m'ho podia creure, tot em semblava irreal, però no els podia culpar, sempre m'havien tractat de la millor manera possible. Vaig passar una època molt dolenta, no parlava amb ningú i gairebé no sortia de casa, fins que els meus pares adoptius em van obligar a anar al psicòleg. Gràcies a l'ajuda del psicòleg em vaig recuperar i des d'aquell moment vaig decidir que volia ajudar a la gent tal com m'havia ajudat el meu psicòleg. Per aquest motiu, avui en dia, sóc psicòloga. Després de dos anys exercint de psicòloga, els meus pares van tenir un accident que els va matar, l'única família que tenia. Però vaig seguir endavant, sempre ho havia fet.

M'aixeco pel soroll del trànsit, m'encanta, l'essència de la Roma matinal. Em vesteixo ràpidament i surto de l'hotel. Cinc anys enrere, era de vacances a Roma, i mentre passejava per la Piazza Navona observant les tres fonts, i les seves respectives escultures, un noi em va tocar l'espatlla preguntant-me «Yanira?», i la seva mirada perduda es va creuar amb la meva. Així ens vam conèixer amb en Pietro, em va confondre amb una amiga de la infància. Després d'aquella patètica intervenció, em va convidar a un cafè per disculpar-se, i em va explicar la història i les curiositats de la Piazza Navona, la font dels Quatre Rius, la font de Neptú i la font del Moro. L'hi vaig agrair moltíssim perquè la seva informació m'era molt interessant i perquè em va captar des del primer moment, ell em va dir que si volia, podia acompanyar-me durant el que em quedava de viatge. Vaig acceptar, tot i que era un desconegut, no sé per què, però em transmetia una estranya sensació de seguretat i afecció, potser van ser les seves paraules.


Em detinc i miro al meu voltant, el sentir i viure romà, els petits cafès, els llocs de records, els artistes de carrer disposats a pintar el teu retrat en pocs minuts, la música, el bon temps, tot llueix com si estiguessis dins d'una pel·lícula. Segueixo caminant i sento que algú em toca l'espatlla, em giro i veig a un home jove que m'entrega un petit sobre, i se'n va sense donar-me cap mena d'explicació. El segueixo entre la multitud, però camina molt de pressa i quan me n'adono, ja l'he perdut. Obro la carta i observo que és la cal·ligrafia d'en Pietro: «Si estàs llegint aquesta carta, és que has tornat al lloc on ens vam veure per primer lloc, i si recordes bé, et vaig cridar amb el nom de Yanira, la qual et vaig dir que era una amiga de la infància. Et vaig mentir. T'estaràs preguntant a què ve aquest joc i qui és el desconegut que t'acaba de donar aquesta carta, no et preocupis, tot al seu moment. A les 18.00 col·locat sota l'òcul de la cúpula del Panteó d'Agripa.»

Estic confusa, no entenc res, perquè em va mentir? Que significa tot això? Llavors recordo que en el Panteó de Roma ja hi havia estat, amb ell. Havíem començat la nostra relació i tot funcionava, però jo temia que arribes l'hora de tornar a Espanya i separar-nos. Aleshores ell, sota l'òcul de la cúpula em va anunciar que si jo ho desitjava, ell estava disposat a abandonar la seva estimada Roma i anar amb mi a Espanya.

Miro el rellotge, són les sis en punt, i estic sota l'òcul tal com m'ordena en Pietro que faci a la carta. Passen cinc minuts, el cor de l'església canta alegrament, deu minuts, i no passa res, però no estic disposada a marxar ni a rendir-me, he decidit continuar fins al final i esbrinar que amagava en Pietro. Quinze minuts, i em començo a sentir incomoda sota aquest òcul, cada cop hi ha més gent, suposo que volen posar-se sota la cúpula, però jo no puc apartar-me. Una parella, un home i la seva filla, una colla d'amics, més i més persones, m'empenyen, no cabem i em començo a asfixiar. No aguanto la pressió ni les empentes i surto de l'església, inspiro l'aire fresc i expiro per calmar-me. De sobte, noto que en la butxaca del meu abric hi ha alguna cosa, és una bola de paper arrugada, miro al meu voltant buscant al jove que m'ha entregat la carta al matí, però no el trobo. Desplego i alliso el paper amb les mans i torno a veure la lletra d'en Pietro: «Sóc jo un altre cop, recordes quan sota l'òcul del Panteó, et vaig declarar el meu amor i et vaig dir que marxaria amb tu a Espanya per no separar-nos, també era mentida, bé, no del tot, una part només. En realitat, volia marxar de Roma per escapar d'una part fosca del meu passat que no em deixava avançar, una persona exactament.
A les 21.00 busca a la Fontana Di Trevi una clau, la clau que et donarà la resposta a totes les teves preguntes.»

De qui hauria d'escapar-se en Pietro? Tot era tan normal, d'on surten ara les parts fosques i els enigmes? Si mai hi ha hagut secrets entre nosaltres, o era el que jo creia. De totes maneres la clau de què parla em donarà la solució.

Són les 21.00 i ja he arribat a la Fontana di Trevi, la font més bonica del món, les seves aigües brollen en aquell racó de Roma des de fa més de 2.000 anys. Vam estar-hi també, em dóna la sensació de què en Pietro m'està fent reviure lloc a lloc el començament de la nostra relació. El record d'ell i jo agafats de la mà i tirant tres monedes a la font em posa els pèls de punta. Tant de bo estigues davant meu per tornar-me a explicar lletra per lletra les seves llegendes: «Coneixes la història sobre llançar tres monedes a la font? Segur que si, aquesta és la més popular de les llegendes i que parla de tirar una moneda amb la mà dreta sobre l'espatlla esquerra el que et garanteix que algun dia tornaràs a Roma. Si llances una segona moneda t'assegures tenir un romanç i si decideixes llançar una tercera, pot acabar en matrimoni. Hi ha diferents versions sobre aquesta llegenda que també diuen que aquesta tercera moneda llançada t'assegura el divorci en el cas de ja estar casat o casada, però aquest no és el nostre cas.» Les llegendes s'anaven complint, pel menys en el meu cas, he tornat a Roma, m'he enamorat d'en Pietro i ens hem casat, el que no entrava a la història, era aquest final dràstic i misteriós.
Camino descomposta entre la gent, riures, petons, monedes a l'aire, desitjos, càmeres, fotografies, el so de les cascades xocant amb l'aigua de la font, i jo buscant una clau. Recorro tota la font fins a arribar al lloc on vam llançar les nostres monedes fa cinc anys, miro l'aigua, i la veig, literalment és una clau. Sé que submergint la mà en la font puc tenir problemes, però no m'importa, l'agafo i l'eixugo amb els meus pantalons. Ningú s'ha fixat. En el clauer hi ha una etiqueta amb alguna cosa escrita: Via Marchesi, 3, Pavia. Suposo que és una direcció i que haig d'anar-hi, per un segon em ve al cap el jove del matí, el torno a buscar però no hi és. Marxo de la Fontana buscant un taxi que em porti al lloc de la direcció. Un cop al taxi, pregunto al taxista per la direcció i em diu que està a deu minuts. Però a causa del trànsit d'aquella hora, triguem uns vint minuts a arribar.

És un barri vell, però animat, la direcció correspon a un apartament de quatre plantes, el més alt del carrer, i de color salmó. Entro i vaig a la tercera planta, tal com indica a l'etiqueta del clauer. Hi ha dues portes, A i B, fico la clau dins del pany de la porta A, però no gira, la poso a la porta B, i després de dues voltes, s'obre la porta. Tiro la porta i veig un petit rebedor, un saló-menjador i una cuina al mateix indret. A la cantonada hi ha un petit passadís amb dues habitacions i un bany, tot molt ben il·luminat per les enormes finestres que donen al carrer. Entro i veig un quadre amb una foto just davant meu, m'apropo més i no em puc creure el que estic veient, és una foto d'en Pietro i jo, una foto que no recordo haver fet. Segueixo observant i veig altres marcs de fotos recolzats sobre una estanteria, m'acosto i torno a sortir jo, en una platja que mai he estat i amb un somriure d'orella a orella. A l'altre marc, hi ha una nena d'uns set anys que té uns llargs cabells negres recollits en dues trenes, una a cada cantó. Agafo la foto i observo a la nena, és idèntica a mi. Els mateixos cabells negres, els ulls grans i foscos, les galtes rosades, i la mateixa expressió simpàtica. Al costat de la nena hi ha un home i una dona, els quals no conec. Em sento marejada i m'assec en una cadira. Observo l'apartament, que està passant? Que potser tot això és un somni, i ara em despertaré a Espanya, amb en Pietro roncant al costat? Em pessigo la cama, però segueixo al mateix lloc, en un apartament en què mai abans havia estat i rodejada de fotografies en les quals sortia jo, però que no recordava haver-les fet. Recolzo el cap sobre la taula i la veig, una carta amb el meu nom escrit. L'agafo i torna a ser en Pietro l'emissor d'aquest escrit:

«Ara mateix estaràs confosa i atordida, és normal, el mateix em va passar a mi quan et vaig veure per primer cop. És difícil d'explicar i per això mai t'ho vaig poder dir amb vida. La noia que has vist a les fotos és la teva germana bessona, probablement els teus pares adoptius no sabien que existia, per això no t'has assabentat fins ara. T'ho explicaré des del començament: Jo era un universitari, tenia dinou anys quan vaig conèixer a la Yanira, anàvem a la mateixa facultat. Des del primer moment em va enamorar amb el seu somriure despreocupat i la seva naturalesa, era tan diferent de les altres noies que havia conegut abans. Afortunadament, ella també es va enamorar de mi i vam començar una bonica relació. Després d'un temps, ens vam anar a viure junts. La meva existència rodava al seu voltant, només era ella, a vegades tan tendra, tan càlida, tan nena i a vegades tan freda, tan distant, tan dona, senzillament ella. Però aviat van començar els problemes, ella tenia moltes amistats, dels quals alguns eren nois, i jo em posava molt gelós en pensar que algú me la podia arravatar. Era un pensament egoista, ho sé, però no ho podia evitar. Van començar les discussions, cada cop més fortes. Fins que un dia, va sortir amb els seus amics i no em contestava al telèfon, jo estava molt preocupat i pel meu cap passaven coses espantoses. Vaig esperar-la fins que va arribar, em va dir que se li havia apagat el mòbil, vam començar a discutir, cada vegada alçava més la veu i ella també, fins que la vaig insultar, ella va començar a plorar i la vaig intentar tranquil·litzar, no era la meva intenció fer-li mal, només estava preocupat i els nervis me la van jugar. Em va apartar d'una empenta, va córrer fins a l'entrada i va sortir donant un cop de porta. No la vaig seguir, vaig pensar que necessitaria estar sola per pensar. De cop vaig sentir un crit i el soroll sec de les rodes d'un cotxe frenant. Era la seva veu. Vaig sortir corrent i la vaig veure estesa a terra i al voltant del seu cap una bassa de sang. Va morir a l'instant, per culpa meva. Ja et pots imaginar com em vaig sentir, una deixalla, em menyspreava, m'odiava, era la pitjor persona del món. I després de vuit mesos de la seva mort, caminava perdut per la Piazza Navona, i vaig veure uns cabells negres com els de la Yanira, pensava que el cap m'estava jugant una mala passada, que estava boig, que m'ho estava imaginant, em vaig fregar els ulls i allà seguies, caminant amb aire despreocupat entre la gentada. La resta ja ho saps, vaig buscar una resposta en els teus ulls, però només vaig veure una expressió confusa i aleshores vaig entendre que no podies ser la Yanira. Et vaig invitar a un cafè, no ho podia evitar, tenies els mateixos ulls negres brillants, i el mateix somriure despreocupat, em recordaves a ella. Aquella mateixa tarda vaig investigar i vaig descobrir que la Yanira tenia una germana bessona, tu. Ella mai ho va saber.

Dos anys després de viure amb tu a Espanya, em van diagnosticar leucèmia, també em van dir que no acceptava cap mena de tractament i que em quedava un any de vida. Llavors t'ho vaig intentar dir infinitat de vegades, volia que sabessis que tenies una germana preciosa, com tu, però cada cop que ho intentava les paraules em sortien mudes. Recordes el viatge a Roma que vaig fer suposadament per anar a l'enterrament de la meva cosina, era mentida. Vaig tornar aquí, vaig contactar amb un vell amic perquè t'entregues la primera carta. Vaig venir al que va ser la nostra casa, aquesta casa, i vaig escriure la carta que estàs llegint. Ho sento, potser t'ho hauria d'haver dit fa molt de temps, potser creguis que tot això és una broma, o que és l'actitud d'un covard, però no vaig ser capaç. També vull que sàpigues, que et vaig estimar de debò.
Pietro.»

Va caure una llàgrima sobre la carta, el tros de paper que acabava de posar potes enlaire la meva vida. Tenia una germana, una germana bessona, i mai la vaig poder arribar a conèixer, l'única persona que compartia la meva sang. En realitat, a alguna part dins meu sentia un buit, sempre estava allà, com si faltes alguna part de mi. Una part perduda a 1.976,6 km de distància, la nostra ànima separada.

lunes, 1 de febrero de 2016

EL GAT NEGRE

El text analitzat pertany a Edgar Allan Poe (1809-1849), un poeta, narrador i crític nord-americà i un dels millors contistes de tots els temps. Poe es va quedar orfe als dos anys i va ser criat per John Allan i la seva dona al Regne Unit on va començar la seva educació. Poe va estudiar sempre en centres privats i va anar a la Universitat de Virgínia, però en el 1827, la seva afició al joc i a l'alcohol li van implicar l'expulsió. Poc després va abandonar el lloc d'empleat que li havia assignat el seu pare adoptiu, i va viatjar a Boston, on va publicar anònimament el seu primer llibre: "Tamerlán i altres poemes".
El text de ''El gat negre'' és un fragment del llibre ''El gat negre i altres relats''. Aquest relat va ser publicat l'estiu del 1843 pel diari de Filadèlfia. És una història d'un gènere literari terrorífic que narra els crims d'un personatge que es troba en una cel·la. El protagonista explica uns fets que li van passar anteriorment, vivia amb la seva muller i un gat negre, però aquest gat no era totalment negre, tenia una taca blanca en forma de forca. Explica que el gat sempre l'empipava i no el deixava tranquil, fins al punt d'arribar a odiar-lo. Un dia, baixant al soterrani amb la seva muller, el gat se li va posar entre els peus i quasi el féu caure. Ell amb molta fúria es va girar i va alçar una destral que portava a la mà, però abans què l'arma aterrés sobre l'animal, la seva muller el va aturar i aquest, enrabiat amb ella, li va clavar la destral al crani. Veient la situació en què es trobava, va decidir amagar el cadàver. I sense cap mena de remordiment va emparedar-la al soterrani.

El to que presenta Poe és una mica desconcertant, ja que hi ha un ambient tràgic, misteriós i terrorífic, i les accions del protagonista no tenen cap argumentació lògica. Es podria dir que també hi ha un cert to macabre, ja que va augmentant el mal i la fredor del protagonista. La fredor que mostra s'intensifica amb el to sarcàstic del protagonista i a l'hora de reconèixer el crim de la seva muller sense sorpresa. Podem veure com augmenta el mal del protagonista quan primer vol matar el gat, després mata a la seva muller i finalment decideix emparedar-la per no ser descobert sense cap mena de penediment ni pesar. Aquest és un moment clau que caracteritza el to macabre que presenta el relat.
La fredor en què el protagonista reconeix i relata els crims, i la tranquil·litat amb què idea els plans per amagar el cos, és un altre exemple del to macabre i el fosc ambient que presente el text: ''Pel meu cap van passar molts projectes, unes vegades imaginava de fer trossos el cos en bocins menuts i cremar-los...''. En conclusió, es podria dir que el principal objectiu del to utilitzat és provocar inquietud i esgarrifar el lector.

El narrador és el personatge principal. En el text no es presenta cap tret físic del protagonista però la tècnica que utilitza per explicar-nos la història, ens dóna pistes per coneixe'l psicològicament. Utilitza una tècnica on barreja els seus sentiments, pensaments, la perfecta descripció dels fets i els escenaris. En tot moment s'adreça al lector, com si estigués escrivint un diari personal explicant els errors i crims de la seva vida, però d'una manera objectiva. El narrador sembla que explicant aquesta història pretén buscar un perquè dels seus crims. Es reconeix culpable però pretén fer dels seus crims fets simples i accions sense importància. També podem veure un cert toc de bogeria en el comportament del protagonista, ja que vivia constantment en una paranoia amb el gat i es pensava que conspirava contra ell: ''Seguia les meves passes amb una obstinació que seria difícil de fer entendre al lector''.

L'ordre que presenta el relat és un ''Flasback'', ja que el protagonista explica la història des d'una presó.
Els espais utilitzats en el text són més aviat espais tancats i interiors que ofereixen al protagonista un caràcter íntim entre ell, les seves víctimes i el lector. El soterrani, la casa i la presó són un clar exemple d'un ambient fosc i terrorífic, ideals per al crim: ''El soterrani, per a un propòsit com aquest, estava ben configurat''.
El lloc no se sap exactament, però l'època pertany al Romanticisme, el segle XIX, i això es pot deduir amb l'ambient melancòlic i gòtic que presenta el relat.
Al principi del relat presenta un ritme lent, ja que fa una extensa descripció prèvia de la situació en què es troba i de la seva relació amb l'animal. Però un cop mata a la seva muller, els fets passen molt àgilment.
L'autor sempre intenta donar una mala imatge del gat nomenant-lo amb adjectius malèfics com ''el monstre'' i ''la bèstia''.


Finalment, crec que aquest text ens mostra la complicada conducta que podem tenir els humans i els diversos processos mentals que presentem. Això es pot veure reflectit en la profunditat del protagonista i les seves accions, ja que Poe ens presenta un personatge amb molts canvis d'humor, reaccions inesperades, una violència gratuïta i una ment astuta. El personatge durant el relat va evolucionant agressivament i negativament, i cada cop es mostra més el toc de bogeria que té. M'ha agradat més aquest relat que el de ''La mà dissecada'' ja és més misteriós i no t'esperes mai quina serà la pròxima acció que realitzarà el protagonista. 

domingo, 3 de enero de 2016

MIDNIGHT CITY

1.ª PERSONA

Ja ho tenim tot planejat, en Marc, la Júlia, la Marina, l'Ester i jo ens escaparem aquesta nit d'aquesta presó que ens inunda en un mar de tristesa els cors. Estem tots a la classe, mentre cadascú fa la feina assignada, ens mirem de tant en tant amb els ulls brillants, per sentir la seguretat d'uns i altres, i per confirmar el que aviat farem tots plegats.
La mitjanit ha arribat, no fa falta que ningú em desperti, els ulls se m'obren com si tingués programada una alarma al cervell. Estem tots davant la porta de sortida, no fan falta paraules, tots sabem el que pensem, ens llampurnegen els ulls de l'emoció, i hi ha tanta energia en l'ambient que la porta surt disparada i en aquell moment tots correm i ens sentim lliures, lliures per primera vegada, lliures i sobretot units. L'herba, el terra, el cel, la nit, l'aire pur que respiro... No m'importaria no parar de córrer mai per tal de poder seguir sentint aquesta sensació. Però aquesta sensació de llibertat es converteix en horror quan veig unes llums que ens enfoquen, i darrere d'elles els nostres supervisors. Ens aconseguim camuflar darrere dels arbres i altra vegada ens en sortim tots junts. La Júlia s'ha cansat de caminar i la Marina la porta a cavallet, ens trobem un magatzem abandonat i hi entrem. I correm, correm un altre cop, trenquem vidres, colpegem pedres, juguem, alliberem la nostra energia i força, aixequem objectes, els deixem anar i riem, tots junts. El sol es pon, l'observo, l'observem, ens agafem de les mans, i no fa falta dir res, els nostres ulls resplendents ho diuen tot. La nit arriba i tots ho pensem, encara que no ho diguem. Ho sabem, som lliures.

3.ª PERSONA


En Marc, la Júlia, la Marina, l'Ester i en Pau són cinc nens, però no uns nens qualsevol, són uns nens prodigiosos i amb uns poders sobrehumans. Poden aixecar tot mena d'objectes amb la mirada i tenen una força mental molt potent, i per això els tenen tancats en una mena d'internat. Els entrenen dia i nit per saber fins on poden arribar les seves capacitats sobrenaturals. Però tot això no impedeix que segueixin sent nens, i que necessitin jugar, riure i viure com la resta de nens de la seva edat. ''Suposo que en un futur estaran orgullosos d'haver estat els nens que han fet avançar la humanitat i no els importarà haver estat tancats durant la seva infància'', això és el que pensa l'Albert, un dels supervisors, cada vegada que se sent malament. Treballen per a una organització antropològica secreta i investiguen la possibilitat de poder crear noves espècies més sofisticades. El primer nen que va ser identificat amb poders sobrehumans va ser en Pau, el fill d'Albert. No va poder desaprofitar aquesta oportunitat i amb la mà al cor ho va comunicar al laboratori on treballava. Immediatament van tancar en Pau per examinar-lo. Fins avui en dia, han trobat quatre casos similars i segueixen investigant.
Però aquella nit podia suposar la fi a tots els mesos d'investigació i treball. De cop es van despertar tots els supervisors per un fort soroll i van anar a comprovar que tot estava en ordre. Quan van entrar a l'habitació dels nens i no els van trobar, una expressió de por va aparèixer a la cara de tots els supervisors. Ràpidament van agafar unes llanternes i van sortir a buscar-los. ''No poden ser molt lluny'' deien. L'internat es trobava enmig d'un bosc, lluny de possibles persones. El més important era que ningú veiés els nens, ja que suposaria un perill per a tots ells. Ja feia dues hores que buscaven i ni rastre dels nois. Ningú deia res, només buscaven desesperadament, però als ulls de cada un es veia reflectit el pànic i la inseguretat. Tots sabien que la força que podien arribar a assolir aquells nens no era petita. L'Albert només pensava en el seu fill, en Pau, i cada segon que passava es penedia més del que havia fet amb el seu fill.




LA MÀ DISSECADA

Aquest relat pertany a Henry René Albert Guy de Maupassant (5 d'agost de 1850 - 6 de juliol de 1893) que va ser un escriptor francès, autor principalment de contes, encara que va escriure també sis novel·les. El relat de ''La mà dissecada'' és un conte que es va publicar l'any 1875 , presenta un corrent literari de terror i el gènere literari és la narració.
Pierre, un estudiant de dret, viatja a Normandia i porta amb ell una mà dissecada d'un gran assassí, que va adquirir de les pertinences d'un vell bruixot. Els amics de Pierre els va fer poca gràcia, però Pierre es reia d'ells i es burlava de la mà. En Pierre va posar la mà com a timbre de la porta per espantar els creditors, però el propietari de la casa va advertir-li que si no la treia, el faria fora. Llavors, la va penjar a la campana de la seva alcova. Un matí, Pierre va aparèixer al llit estirat amb unes marques profundes al coll de cinc dits. Després de set mesos a l'hospital pensant que un espectre el perseguia, va morir i en cavar la seva tomba a Normandia es van trobar amb un esquelet a qui li faltava una mà.
Pel que fa el to, el text presenta un to pessimista, ja que el narrador sempre descriu la mà malintencionadament i la nit abans que Pierre aparegués amb cinc dits empremtats al coll, esmenta que estava nerviós i que va dormir malament. Per altra banda, els amics de Pierre fan comentaris negatius sobre la mà, com per exemple: "Qui ha matat, matarà" i que no en faci broma. Pierre usa un to irònic i satíric quan parla de la mà, ja que fa comentaris com: "Brindo per la propera visita del teu amo" o "Aquesta mà em donarà pensaments seriosos cada nit". M'ha semblat que el text té una intencionalitat moralitzant respecta als morts.
El text es divideix en tres parts: el plantejament, el nus i el desenllaç.
El plantejament que va des del principi del text fins "Després es parlà d'altres coses i cadascú tornà a casa seva". Crec que aquest és el plantejament, ja que es presenta la mà, cadascú dóna la seva opinió sobre ella i finalment continuen amb la festa. El nus va des de "L'endemà, vaig anar a casa d'en Pierre" fins ''es creia perseguit per un espectre''. Aquest és el nus perquè ja comencen a succeir fets estranys com la trucada a la porta a mitjanit. Després passa l'incident, desapareix la mà i Pierre passa set mesos delirant a l'hospital.
I per acabar crec que el desenllaç va des de ''Un dia em van venir a buscar urgentment perquè estava pitjor'' fins al final del text. Aquest és el desenllaç, ja que passen uns fets que desencadenen el final de la història. I finalment en Pierre mor, el narrador porta el seu cos a Normandia i es troben la tomba d'un esquelet sense mà.
Pel que fa al vocabulari del text s'entén bastant bé, excepte algunes paraules que he hagut de buscar en el diccionari, però en general s'entenia tot, ja que el text presenta un registre estàndard i en parts del text un registre familiar, com quan conversava amb els seus amics durant la festa. El text presenta molts signes de puntuació, i això fa que la historia tingui molta acció. En el text s'han utilitzat algunes figures retòriques com la ironia de Pierre. La metonímia de la mà que es fa servir per referir-se a l'assassí en si. I la personificació de la mà, ja que una mà no té vida pròpia i no pot matar per si sola. També s'ha utilitzat la sinestèsia, quan el narrador esmenta que ''la mà pudia a malvat'', ja que una mà no pot pudir a malvat.
El protagonista de la història, Pierre, és un jove estudiant de dret, a qui li agraden les coses estranyes. Els personatges secundaris no són gaire descrits, parlen puntualment i no tenen cap mena d'importància especial. El narrador de la història és un amic d'en Pierre, testimoni dels fets. Pel que es pot observar en el relat, el narrador es preocupa molt per en Pierre. 
La història és un flash back, ja que el narrador comença la història amb ''Ara fa vuit mesos''. La història passa el segle XIX i passa a França. L'ambient del relat és pessimista i terrorífic.
Personalment m'ha agradat bastant la història, però en tot moment es podia sospitar el que passaria a continuació. Moralment m'ha deixat bastant indiferent, ja que no crec en la màgia ni en els temes supersticiosos. Però crec que l'autor de la història amb aquest conte volia fer arribar al públic una lliçó moralitzant.