MIDNIGHT CITY

1.ª PERSONA

Ja ho tenim tot planejat, en Marc, la Júlia, la Marina, l'Ester i jo ens escaparem aquesta nit d'aquesta presó que ens inunda en un mar de tristesa els cors. Estem tots a la classe, mentre cadascú fa la feina assignada, ens mirem de tant en tant amb els ulls brillants, per sentir la seguretat d'uns i altres, i per confirmar el que aviat farem tots plegats.

La mitjanit ha arribat, no fa falta que ningú em desperti, els ulls se m'obren com si tingués programada una alarma al cervell. Estem tots davant la porta de sortida, no fan falta paraules, tots sabem el que pensem, ens llampurnegen els ulls de l'emoció, i hi ha tanta energia en l'ambient que la porta surt disparada i en aquell moment tots correm i ens sentim lliures, lliures per primera vegada, lliures i sobretot units. L'herba, el terra, el cel, la nit, l'aire pur que respiro... No m'importaria no parar de córrer mai per tal de poder seguir sentint aquesta sensació. Però aquesta sensació de llibertat es converteix en horror quan veig unes llums que ens enfoquen, i darrere d'elles els nostres supervisors. Ens aconseguim camuflar darrere dels arbres i altra vegada ens en sortim tots junts. La Júlia s'ha cansat de caminar i la Marina la porta a cavallet, ens trobem un magatzem abandonat i hi entrem. I correm, correm un altre cop, trenquem vidres, colpegem pedres, juguem, alliberem la nostra energia i força, aixequem objectes, els deixem anar i riem, tots junts. El sol es pon, l'observo, l'observem, ens agafem de les mans, i no fa falta dir res, els nostres ulls resplendents ho diuen tot. La nit arriba i tots ho pensem, encara que no ho diguem. Ho sabem, som lliures.

3.ª PERSONA

En Marc, la Júlia, la Marina, l'Ester i en Pau són cinc nens, però no uns nens qualsevol, són uns nens prodigiosos i amb uns poders sobrehumans. Poden aixecar tot mena d'objectes amb la mirada i tenen una força mental molt potent, i per això els tenen tancats en una mena d'internat. Els entrenen dia i nit per saber fins on poden arribar les seves capacitats sobrenaturals. Però tot això no impedeix que segueixin sent nens, i que necessitin jugar, riure i viure com la resta de nens de la seva edat. ''Suposo que en un futur estaran orgullosos d'haver estat els nens que han fet avançar la humanitat i no els importarà haver estat tancats durant la seva infància'', això és el que pensa l'Albert, un dels supervisors, cada vegada que se sent malament. Treballen per a una organització antropològica secreta i investiguen la possibilitat de poder crear noves espècies més sofisticades. El primer nen que va ser identificat amb poders sobrehumans va ser en Pau, el fill d'Albert. No va poder desaprofitar aquesta oportunitat i amb la mà al cor ho va comunicar al laboratori on treballava. Immediatament van tancar en Pau per examinar-lo. Fins avui en dia, han trobat quatre casos similars i segueixen investigant.

Però aquella nit podia suposar la fi a tots els mesos d'investigació i treball. De cop es van despertar tots els supervisors per un fort soroll i van anar a comprovar que tot estava en ordre. Quan van entrar a l'habitació dels nens i no els van trobar, una expressió de por va aparèixer a la cara de tots els supervisors. Ràpidament van agafar unes llanternes i van sortir a buscar-los. ''No poden ser molt lluny'' deien. L'internat es trobava enmig d'un bosc, lluny de possibles persones. El més important era que ningú veiés els nens, ja que suposaria un perill per a tots ells. Ja feia dues hores que buscaven i ni rastre dels nois. Ningú deia res, només buscaven desesperadament, però als ulls de cada un es veia reflectit el pànic i la inseguretat. Tots sabien que la força que podien arribar a assolir aquells nens no era petita. L'Albert només pensava en el seu fill, en Pau, i cada segon que passava es penedia més del que havia fet amb el seu fill.