ÀNIMES SEPARADES

Tinc la carta sobre les cuixes, la miro de tant en tant per entretenir-me en alguna cosa, i oblidar que estic en el seient 21B d'un avió, i que tinc pànic als avions. Però el motiu d'aquest sacrifici val la pena, l'últim desig de qui ha sigut l'amor de la meva vida. Retinc les llàgrimes, no vull tornar a plorar, haig de continuar endavant, és el que ell faria.

L'avió està a punt d'aterrar, obro la carta que em va donar en Pietro agonitzant en els meus braços abans d'anar-se'n i deixar-me sola en aquest món: «Laia, fes-me un últim favor, quan jo hagi mort, vés a Roma, al lloc exacte on ens vam conèixer, hi ha moltes coses del meu passat que no saps i crec que això és el mínim que et mereixes. I fes-me un altre favor, no et derroquis, recorda que sempre estaré present dins teu.» Tanco la carta i la fico al sobre, en Pietro va morir de leucèmia fa un mes, i després d'acabar amb totes les gestions de l'enterrament, estic aquí, a Roma, complint amb el seu desig i intentant descobrir quin és aquest passat del qual no em va parlar mai.

Em disposo a baixar de l'avió, agafo el meu equipatge i marxo cap a l'hotel que he reservat, el mateix en què vaig estar fa cinc anys, quan vaig conèixer en Pietro. Pel camí passo per la Piazza Venezia i recordo com en Pietro m'explicava amb èmfasi la història d'aquell monument nacional dedicat a Víctor Manuel II, el primer rei d'Itàlia després de la seva unificació. Era un magnífic historiador, el millor que conec i l'únic, tota aquella passió i admiració que posava en contar les diferents històries i llegendes, no deixaven a ningú indiferent. Absorta en els meus pensaments, m'adono que ja he arribat a l'hotel i que necessito descansar després d'un dia tan esgotador i ple de fortes emocions.

Em banyo i caic en el llit pensant en la meva vida, sempre ha sigut una mica caòtica malgrat haver viscut en una família molt ben acomodada. A l'edat dels setze anys, els meus pares em van dir que era adoptada i que la meva mare biològica m'havia abandonat a la porta d'un orfenat. No m'ho podia creure, tot em semblava irreal, però no els podia culpar, sempre m'havien tractat de la millor manera possible. Vaig passar una època molt dolenta, no parlava amb ningú i gairebé no sortia de casa, fins que els meus pares adoptius em van obligar a anar al psicòleg. Gràcies a l'ajuda del psicòleg em vaig recuperar i des d'aquell moment vaig decidir que volia ajudar a la gent tal com m'havia ajudat el meu psicòleg. Per aquest motiu, avui en dia, sóc psicòloga. Després de dos anys exercint de psicòloga, els meus pares van tenir un accident que els va matar, l'única família que tenia. Però vaig seguir endavant, sempre ho havia fet.

M'aixeco pel soroll del trànsit, m'encanta, l'essència de la Roma matinal. Em vesteixo ràpidament i surto de l'hotel. Cinc anys enrere, era de vacances a Roma, i mentre passejava per la Piazza Navona observant les tres fonts, i les seves respectives escultures, un noi em va tocar l'espatlla preguntant-me «Yanira?», i la seva mirada perduda es va creuar amb la meva. Així ens vam conèixer amb en Pietro, em va confondre amb una amiga de la infància. Després d'aquella patètica intervenció, em va convidar a un cafè per disculpar-se, i em va explicar la història i les curiositats de la Piazza Navona, la font dels Quatre Rius, la font de Neptú i la font del Moro. L'hi vaig agrair moltíssim perquè la seva informació m'era molt interessant i perquè em va captar des del primer moment, ell em va dir que si volia, podia acompanyar-me durant el que em quedava de viatge. Vaig acceptar, tot i que era un desconegut, no sé per què, però em transmetia una estranya sensació de seguretat i afecció, potser van ser les seves paraules.

Em detinc i miro al meu voltant, el sentir i viure romà, els petits cafès, els llocs de records, els artistes de carrer disposats a pintar el teu retrat en pocs minuts, la música, el bon temps, tot llueix com si estiguessis dins d'una pel·lícula. Segueixo caminant i sento que algú em toca l'espatlla, em giro i veig a un home jove que m'entrega un petit sobre, i se'n va sense donar-me cap mena d'explicació. El segueixo entre la multitud, però camina molt de pressa i quan me n'adono, ja l'he perdut. Obro la carta i observo que és la cal·ligrafia d'en Pietro: «Si estàs llegint aquesta carta, és que has tornat al lloc on ens vam veure per primer lloc, i si recordes bé, et vaig cridar amb el nom de Yanira, la qual et vaig dir que era una amiga de la infància. Et vaig mentir. T'estaràs preguntant a què ve aquest joc i qui és el desconegut que t'acaba de donar aquesta carta, no et preocupis, tot al seu moment. A les 18.00 col·locat sota l'òcul de la cúpula del Panteó d'Agripa.»

Estic confusa, no entenc res, perquè em va mentir? Que significa tot això? Llavors recordo que en el Panteó de Roma ja hi havia estat, amb ell. Havíem començat la nostra relació i tot funcionava, però jo temia que arribes l'hora de tornar a Espanya i separar-nos. Aleshores ell, sota l'òcul de la cúpula em va anunciar que si jo ho desitjava, ell estava disposat a abandonar la seva estimada Roma i anar amb mi a Espanya.

Miro el rellotge, són les sis en punt, i estic sota l'òcul tal com m'ordena en Pietro que faci a la carta. Passen cinc minuts, el cor de l'església canta alegrament, deu minuts, i no passa res, però no estic disposada a marxar ni a rendir-me, he decidit continuar fins al final i esbrinar que amagava en Pietro. Quinze minuts, i em començo a sentir incomoda sota aquest òcul, cada cop hi ha més gent, suposo que volen posar-se sota la cúpula, però jo no puc apartar-me. Una parella, un home i la seva filla, una colla d'amics, més i més persones, m'empenyen, no cabem i em començo a asfixiar. No aguanto la pressió ni les empentes i surto de l'església, inspiro l'aire fresc i expiro per calmar-me. De sobte, noto que en la butxaca del meu abric hi ha alguna cosa, és una bola de paper arrugada, miro al meu voltant buscant al jove que m'ha entregat la carta al matí, però no el trobo. Desplego i alliso el paper amb les mans i torno a veure la lletra d'en Pietro: «Sóc jo un altre cop, recordes quan sota l'òcul del Panteó, et vaig declarar el meu amor i et vaig dir que marxaria amb tu a Espanya per no separar-nos, també era mentida, bé, no del tot, una part només. En realitat, volia marxar de Roma per escapar d'una part fosca del meu passat que no em deixava avançar, una persona exactament.

A les 21.00 busca a la Fontana Di Trevi una clau, la clau que et donarà la resposta a totes les teves preguntes.»

De qui hauria d'escapar-se en Pietro? Tot era tan normal, d'on surten ara les parts fosques i els enigmes? Si mai hi ha hagut secrets entre nosaltres, o era el que jo creia. De totes maneres la clau de què parla em donarà la solució.

Són les 21.00 i ja he arribat a la Fontana di Trevi, la font més bonica del món, les seves aigües brollen en aquell racó de Roma des de fa més de 2.000 anys. Vam estar-hi també, em dóna la sensació de què en Pietro m'està fent reviure lloc a lloc el començament de la nostra relació. El record d'ell i jo agafats de la mà i tirant tres monedes a la font em posa els pèls de punta. Tant de bo estigues davant meu per tornar-me a explicar lletra per lletra les seves llegendes: «Coneixes la història sobre llançar tres monedes a la font? Segur que si, aquesta és la més popular de les llegendes i que parla de tirar una moneda amb la mà dreta sobre l'espatlla esquerra el que et garanteix que algun dia tornaràs a Roma. Si llances una segona moneda t'assegures tenir un romanç i si decideixes llançar una tercera, pot acabar en matrimoni. Hi ha diferents versions sobre aquesta llegenda que també diuen que aquesta tercera moneda llançada t'assegura el divorci en el cas de ja estar casat o casada, però aquest no és el nostre cas.» Les llegendes s'anaven complint, pel menys en el meu cas, he tornat a Roma, m'he enamorat d'en Pietro i ens hem casat, el que no entrava a la història, era aquest final dràstic i misteriós.

Camino descomposta entre la gent, riures, petons, monedes a l'aire, desitjos, càmeres, fotografies, el so de les cascades xocant amb l'aigua de la font, i jo buscant una clau. Recorro tota la font fins a arribar al lloc on vam llançar les nostres monedes fa cinc anys, miro l'aigua, i la veig, literalment és una clau. Sé que submergint la mà en la font puc tenir problemes, però no m'importa, l'agafo i l'eixugo amb els meus pantalons. Ningú s'ha fixat. En el clauer hi ha una etiqueta amb alguna cosa escrita: Via Marchesi, 3, Pavia. Suposo que és una direcció i que haig d'anar-hi, per un segon em ve al cap el jove del matí, el torno a buscar però no hi és. Marxo de la Fontana buscant un taxi que em porti al lloc de la direcció. Un cop al taxi, pregunto al taxista per la direcció i em diu que està a deu minuts. Però a causa del trànsit d'aquella hora, triguem uns vint minuts a arribar.

És un barri vell, però animat, la direcció correspon a un apartament de quatre plantes, el més alt del carrer, i de color salmó. Entro i vaig a la tercera planta, tal com indica a l'etiqueta del clauer. Hi ha dues portes, A i B, fico la clau dins del pany de la porta A, però no gira, la poso a la porta B, i després de dues voltes, s'obre la porta. Tiro la porta i veig un petit rebedor, un saló-menjador i una cuina al mateix indret. A la cantonada hi ha un petit passadís amb dues habitacions i un bany, tot molt ben il·luminat per les enormes finestres que donen al carrer. Entro i veig un quadre amb una foto just davant meu, m'apropo més i no em puc creure el que estic veient, és una foto d'en Pietro i jo, una foto que no recordo haver fet. Segueixo observant i veig altres marcs de fotos recolzats sobre una estanteria, m'acosto i torno a sortir jo, en una platja que mai he estat i amb un somriure d'orella a orella. A l'altre marc, hi ha una nena d'uns set anys que té uns llargs cabells negres recollits en dues trenes, una a cada cantó. Agafo la foto i observo a la nena, és idèntica a mi. Els mateixos cabells negres, els ulls grans i foscos, les galtes rosades, i la mateixa expressió simpàtica. Al costat de la nena hi ha un home i una dona, els quals no conec. Em sento marejada i m'assec en una cadira. Observo l'apartament, que està passant? Que potser tot això és un somni, i ara em despertaré a Espanya, amb en Pietro roncant al costat? Em pessigo la cama, però segueixo al mateix lloc, en un apartament en què mai abans havia estat i rodejada de fotografies en les quals sortia jo, però que no recordava haver-les fet. Recolzo el cap sobre la taula i la veig, una carta amb el meu nom escrit. L'agafo i torna a ser en Pietro l'emissor d'aquest escrit:

«Ara mateix estaràs confosa i atordida, és normal, el mateix em va passar a mi quan et vaig veure per primer cop. És difícil d'explicar i per això mai t'ho vaig poder dir amb vida. La noia que has vist a les fotos és la teva germana bessona, probablement els teus pares adoptius no sabien que existia, per això no t'has assabentat fins ara. T'ho explicaré des del començament: Jo era un universitari, tenia dinou anys quan vaig conèixer a la Yanira, anàvem a la mateixa facultat. Des del primer moment em va enamorar amb el seu somriure despreocupat i la seva naturalesa, era tan diferent de les altres noies que havia conegut abans. Afortunadament, ella també es va enamorar de mi i vam començar una bonica relació. Després d'un temps, ens vam anar a viure junts. La meva existència rodava al seu voltant, només era ella, a vegades tan tendra, tan càlida, tan nena i a vegades tan freda, tan distant, tan dona, senzillament ella. Però aviat van començar els problemes, ella tenia moltes amistats, dels quals alguns eren nois, i jo em posava molt gelós en pensar que algú me la podia arravatar. Era un pensament egoista, ho sé, però no ho podia evitar. Van començar les discussions, cada cop més fortes. Fins que un dia, va sortir amb els seus amics i no em contestava al telèfon, jo estava molt preocupat i pel meu cap passaven coses espantoses. Vaig esperar-la fins que va arribar, em va dir que se li havia apagat el mòbil, vam començar a discutir, cada vegada alçava més la veu i ella també, fins que la vaig insultar, ella va començar a plorar i la vaig intentar tranquil·litzar, no era la meva intenció fer-li mal, només estava preocupat i els nervis me la van jugar. Em va apartar d'una empenta, va córrer fins a l'entrada i va sortir donant un cop de porta. No la vaig seguir, vaig pensar que necessitaria estar sola per pensar. De cop vaig sentir un crit i el soroll sec de les rodes d'un cotxe frenant. Era la seva veu. Vaig sortir corrent i la vaig veure estesa a terra i al voltant del seu cap una bassa de sang. Va morir a l'instant, per culpa meva. Ja et pots imaginar com em vaig sentir, una deixalla, em menyspreava, m'odiava, era la pitjor persona del món. I després de vuit mesos de la seva mort, caminava perdut per la Piazza Navona, i vaig veure uns cabells negres com els de la Yanira, pensava que el cap m'estava jugant una mala passada, que estava boig, que m'ho estava imaginant, em vaig fregar els ulls i allà seguies, caminant amb aire despreocupat entre la gentada. La resta ja ho saps, vaig buscar una resposta en els teus ulls, però només vaig veure una expressió confusa i aleshores vaig entendre que no podies ser la Yanira. Et vaig invitar a un cafè, no ho podia evitar, tenies els mateixos ulls negres brillants, i el mateix somriure despreocupat, em recordaves a ella. Aquella mateixa tarda vaig investigar i vaig descobrir que la Yanira tenia una germana bessona, tu. Ella mai ho va saber.

Dos anys després de viure amb tu a Espanya, em van diagnosticar leucèmia, també em van dir que no acceptava cap mena de tractament i que em quedava un any de vida. Llavors t'ho vaig intentar dir infinitat de vegades, volia que sabessis que tenies una germana preciosa, com tu, però cada cop que ho intentava les paraules em sortien mudes. Recordes el viatge a Roma que vaig fer suposadament per anar a l'enterrament de la meva cosina, era mentida. Vaig tornar aquí, vaig contactar amb un vell amic perquè t'entregues la primera carta. Vaig venir al que va ser la nostra casa, aquesta casa, i vaig escriure la carta que estàs llegint. Ho sento, potser t'ho hauria d'haver dit fa molt de temps, potser creguis que tot això és una broma, o que és l'actitud d'un covard, però no vaig ser capaç. També vull que sàpigues, que et vaig estimar de debò.

Pietro.»

Va caure una llàgrima sobre la carta, el tros de paper que acabava de posar potes enlaire la meva vida. Tenia una germana, una germana bessona, i mai la vaig poder arribar a conèixer, l'única persona que compartia la meva sang. En realitat, a alguna part dins meu sentia un buit, sempre estava allà, com si faltes alguna part de mi. Una part perduda a 1.976,6 km de distància, la nostra ànima separada.