1.ª
PERSONA
Ja
ho tenim tot planejat, en Marc, la Júlia, la Marina, l'Ester i jo
ens escaparem aquesta nit d'aquesta presó que ens inunda en un mar
de tristesa els cors. Estem tots a la classe, mentre cadascú fa la
feina assignada, ens mirem de tant en tant amb els ulls brillants,
per sentir la seguretat d'uns i altres, i per confirmar el que aviat
farem tots plegats.
La
mitjanit ha arribat, no fa falta que ningú em desperti, els ulls se
m'obren com si tingués programada una alarma al cervell. Estem tots
davant la porta de sortida, no fan falta paraules, tots sabem el que
pensem, ens llampurnegen els ulls de l'emoció, i hi ha tanta energia
en l'ambient que la porta surt disparada i en aquell moment tots
correm i ens sentim lliures, lliures per primera vegada, lliures i
sobretot units. L'herba, el terra, el cel, la nit, l'aire pur que
respiro... No m'importaria no parar de córrer mai per tal de poder
seguir sentint aquesta sensació. Però aquesta sensació de
llibertat es converteix en horror quan veig unes llums que ens
enfoquen, i darrere d'elles els nostres supervisors. Ens aconseguim
camuflar darrere dels arbres i altra vegada ens en sortim tots junts.
La Júlia s'ha cansat de caminar i la Marina la porta a cavallet, ens
trobem un magatzem abandonat i hi entrem. I correm, correm un altre
cop, trenquem vidres, colpegem pedres, juguem, alliberem la nostra
energia i força, aixequem objectes, els deixem anar i riem, tots
junts. El sol es pon, l'observo, l'observem, ens agafem de les mans,
i no fa falta dir res, els nostres ulls resplendents ho diuen tot. La
nit arriba i tots ho pensem, encara que no ho diguem. Ho sabem, som
lliures.
3.ª
PERSONA
En
Marc, la Júlia, la Marina, l'Ester i en Pau són cinc nens, però no
uns nens qualsevol, són uns nens prodigiosos i amb uns poders
sobrehumans. Poden aixecar tot mena d'objectes amb la mirada i tenen
una força mental molt potent, i per això els tenen tancats en una
mena d'internat. Els entrenen dia i nit per saber fins on poden
arribar les seves capacitats sobrenaturals. Però tot això no
impedeix que segueixin sent nens, i que necessitin jugar, riure i
viure com la resta de nens de la seva edat. ''Suposo que en un futur
estaran orgullosos d'haver estat els nens que han fet avançar la
humanitat i no els importarà haver estat tancats durant la seva
infància'', això és el que pensa l'Albert, un dels supervisors,
cada vegada que se sent malament. Treballen per a una organització
antropològica secreta i investiguen la possibilitat de poder crear
noves espècies més sofisticades. El primer nen que va ser
identificat amb poders sobrehumans va ser en Pau, el fill d'Albert.
No va poder desaprofitar aquesta oportunitat i amb la mà al cor ho
va comunicar al laboratori on treballava. Immediatament van tancar en
Pau per examinar-lo. Fins avui en dia, han trobat quatre casos
similars i segueixen investigant.
Però
aquella nit podia suposar la fi a tots els mesos d'investigació i
treball. De cop es van despertar tots els supervisors per un fort
soroll i van anar a comprovar que tot estava en ordre. Quan van
entrar a l'habitació dels nens i no els van trobar, una expressió
de por va aparèixer a la cara de tots els supervisors. Ràpidament
van agafar unes llanternes i van sortir a buscar-los. ''No poden ser
molt lluny'' deien. L'internat es trobava enmig d'un bosc, lluny de
possibles persones. El més important era que ningú veiés els nens,
ja que suposaria un perill per a tots ells. Ja feia dues hores que
buscaven i ni rastre dels nois. Ningú deia res, només buscaven
desesperadament, però als ulls de cada un es veia reflectit el pànic
i la inseguretat. Tots sabien que la força que podien arribar a
assolir aquells nens no era petita. L'Albert només pensava en el seu
fill, en Pau, i cada segon que passava es penedia més del que havia
fet amb el seu fill.
